dilluns, 15 de novembre de 2010

Nº 12: La caixa

Amb la meva caixa, yo volia fer reflexionar a l'espectador sobre la necesseitat que a vegades tenim de trobar alguna cosa, només perque donem per suposat que hi ha de ser-hi. Volia que la gent se n'adones que sota la bosa de plàstic que cobria la base hi havia alguna cosa que només mitjançant el tacte era perceptible, ja que, ni tan sols es podia veure a simple vista una vegada destapada la caixa. La sensació que generava una cosa tan simple com la terra molla sota el plàstic, en un principi, volia recordar la sensació de buit, artificialitat, que, socialment parlant, estem perdent els espais verds on trobariem la terra, per plantar edificis, el plàstic.

Per trobar la sensació que volia transmetre vaig pensar durant molts dies, pero tot em resultaba evident. No volia fer una capsa que resultes amenaçadora alhora de introduir la mà, tampoc que dongués una sensació desagradable, pero, així mateix, tampoc volia que fos una sensació massa definida. Finalment, me'n vaig adonar, que no era necessari res massa exuberant, i així va ser com va sorgir la idea.

Més tard, veient la reacció de la gent, me'n vaig adonar que no tots van ser capaços de entendre-ho; venien de capces plenes, que els provocaven sensacións fortes on no havien destimular gaire el tacte perque era més instintiu que simplement el sentit en si, i només dos o tres persones se n'adonaren de que la gràcia, realment, es trobava en el contrast entre altres capces, en que, precisament, no hi havia res massa comlicat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada